Cavallet quan eres jove

Pregàries i beneficis; promeses i oblits.

.....................................

Cada cop de baratava d'amant, es mossegava les ungles.

......................................

El misteri de no creure's cap misteri.

.......................................

Tenia la superstició al cap dels dits.

..........................................

No sabia plorar i pelava sebes per aprendre'n.

.........................................

Hi ha frases que són un retrat del caràcter: era de llagrimer eixut.

.........................................

Tenia els ulls de paparrí. Hagués servit com a corrector de l'estil.

...........................................

Després de cada pàgina llegida aixecava el cap, així com fan les gallines en beure: gota rere gota dins la gargamella.

............................................

Ja no hi ha qui pugui tenir aquella fe incorruptible dels pares.

...........................................

Quan un capdefibló va arrabassar aquell ullastre centenari, va descobrir que aquella tanca era un objectiu diví.

.............................................

Contemplava la posta de sol, a la terrassa de l'hotel Bahía, quan un cambrer de parla estrangera, li va tapar la vista amb la carta del restaurant. Aquell vespre no va sopar.

.............................................

Als matins, quan es ficava dins el cotxe, segons l'emissora de ràdio que sintonitzàs arribava més prest o més tard a la feina.

............................................

Dubtava d'escriure, dubtava de llegir i no dubtava gens a l'hora de veure un film, un qualsevol film li feia fugir tots els dubtes...

Les formigues no se n'havien adonat que la tardor era a la porta.

........................................

Feien ringlera cap al perol de les clovelles.

..........................................

Quan escrivia als periòdics d'una manera eclèctica, tenia la basca que s'emprenyava perquè ningú no entenia els seus escrits, exceptuant els quatre amics del cau que sabien de què anava el marro, emperò, quan escrivia transparent i senzill a la premsa setmanal, no eixugava d'haver de fer front a demandes judicials.

.............................................

La bellesa que no és compartida no saps ben bé si es pot dir que sigui bellesa.

...............................................

Tenia l'exclusiva de la bellesa i dels dubtes no en treia benefici.

................................................

Navegava amb el benefici d'una bellesa no compartida i tenia l'exclusiva dels dubtes.

................................................

Quan va demanar la beguda, el cambrer ja li portava el compte de la consumició que no havia demanat.

...................................................

Tenia l'obsessiva teoria teològica de què Déu només podia castigar als creients. De les altres criatures se n'havia d'abstenir perquè no hi tenia jurisdicció.

...................................................

Damunt la tauleta de nit hi tenia un exemplar de la bíblia i, com a punts de lectura, emprava els condons que, un dia o altre, hauria de fer servir.

.....................................................

Va anar a París, la ciutat de la cultura i la llibertat, i va tornar gairebé descalç. Amb un somiure malèfic em comentava que aquella ciutat era matèria de souvenir i es va atrevir a donar-me un consell: si vas a París, pensa a endur-te'n el bitllet de tornada...

........................................................

Per les seves celles els coneixereu (o havia d'haver escrit pipelles).

.......................................................

(17 de setembre) A sa Ràpita estan de dol.

........................................................

En Miquel Vanrell ens ha deixat: ha passat avall en una edat encara prematura. Amb mi va ser generós: em va deixar llibres de la seva biblioteca quan no podia comprar-me'ls, em va deixar llegir els seus poemes inèdits, i sobretot, em va fer la confidència de dir-me que seguia la pista dels meus escrits.

.............................................

Aquesta mort que arriba sense avisar, de cop i volta, sembla més verídica...

Enfilava els dies dels calendaris amb el seny que no s'ha de tenir.

....................................

De vespre, quan sonava el telèfon, sabia que era jo mateix qui trucava des d'una cabina nocturna.

........................................

A la cambreta, a redossa de mirades i de semàfors esquius, s'anava despullant com si fos la primera vegada.

.........................................

Quan vaig encendre la cigarreta de la petaca, aquella darrera cigarreta, vaig comprendre que seria la darrera cosa que faria a voluntat pròpia.

.........................................

No sé on vaig llegir que qui governa la voluntat té garantit el desig.

............................................

L'escriptura pot ser la indegestió de diverses lectures, emperò, allò que s'ha llegit prest o tard sura, va surant en paraules entre paraules, talment capcers, que són els punts de referència perquè els pescadors se'n recordin d'on han calat les xerxes la nit passada.

Aquestes pluges recents són el testimoni d'una esperança. Ara els camps es podran llaurar generosament i les relles solcaran la terra assaonada. Qui gosaria sembrar oliveres sense tenir una belluma d'esperança...
.......................

Passetjant per la marina de Son Card he constatat com la saó ha reblert les tanques seques; els pins i els ullastres fan olor de revinguts; els colors prest vindran a visitar-nos i aquest groc safrà que empeny, entre altres colors de la garriga, reverdirà intensament: reviurem els colors lleugers de la tardor que toca a la porta.

...........................

Veure córrer els conills pels clapers i pensar que la tolerància humana és finida quan comença la fabricació de renous.

................................

El resum d'un capvespre avorrit t'ompl el cos de sensacions i vas teixint pensaments que no aprofitaràs; saps que en l'obscuritat més propera les mans cercaran quelcom... El resum d'un capvespre avorrit et dóna la plenitud del dia satisfet i l'encontre encertat dels astres.

..................................

El cocodril que no gosarà engolir-se l'abella.

....................................

Els puputs ara volen gairebé al ras, van de matoll en matoll, fent vols de curta durada (aquell vol gallinaci que Pla ens recorda), els abellarols s'ho estan pensant si retornen cap a l'Àfrica enfartats de cruspir-se abelles i més abelles, aquests ocells gregaris fan les darreres batudes abans de tornar als serrals del desert; els capvespres són fets així, d'observacions...

......................................

En els diaris de Kafka saps que s'hi troba tot allò que recerques en els blogs, emperò, persisteixes en l'intent, sobretot, en aquells blogs que t'agraden, que mantenir un equilibri entre els continguts oferts i les imatges exposades.

Aquests llibres llegits a la platja i que van plens d'arena són una lleugera àncora de l'estiu que se'n va.

...........................

La morbositat d'haver vist espires de felicitat... Després del xubec, la felicitat té cosa de morbosa.

............................

Aquell somriure després d'haver fet l'amor no sé com adjectivar-lo...

.............................

La timidesa ha fet estalviar petits combats de cada dia. La timidesa de qui calla i que tu saps que sap molt; són símptomes i turbacions que van a l'encontre d'una ombra que es difumina en la proximitat.

.................................

Les bellumes d'haver vist coses que no eren certes, per açò el verb judicar en tost de veure sempre l'he considerat sensiblement precís.

Aquests capvespres que es perden per façanes emblanquinades.
.........
Rellegint JV Foix te n’adones de la poètica d’un carquinyol.
..........
La tossuda realitat dels miralls a la cambra de bany.
..........
El buit de les paraules. Les paraules sense sentit, emperò, amb una òptima sonoritat.
...........
La infàmia dels homes públics, aquella infàmia que sense els homes no tindria òrbita.

Caçava papallones com Nabokov. I Martin Amis arranjava el meu salabre.

............

Jugava de cul de bòtil i perdia doblers.

............

Sembla que sense engalipades urbanístiques la política municipal no tindria sentit.

............

L’equivocació és una drecera cap a la veracitat.

.............

Enviar saliva i dir mentides són coses consubstancials amb el càrrec polític.

..............

A l’ombrívol, les tortugues es cruspien les lletugues com a plat únic.

En Vincent que, d’ençà ha hagut de superar una ressaca de licor dolç, li ha près un ram de misticisme i m’ha fet llegir aquest article que tenia fotocopiat en una carpeta blava que en rotulador negre deia Toni Moll:

(L’esperit de Déu omple l’univers)

Jesús és el Crist, és a dir, l’ungit. Ha rebut la plena unció de l’Esperit i, al mateix temps, la missió d’anunciar la bona nova del Regne, la salvació oferta a tothom, però de manera preferent als pobres, segons les paraules d’Isaïes que Jesús, a la sinagoga de Natzaret, s’aplica a ell mateix: “L’Esperit del Senyor és damunt meu, per això m’ha ungit per donar la bona nova als pobres; m’ha enviat a proclamar als captius l’alliberament i als cecs la recuperació de la vista, a deixar en llibertat els oprimits... “ (Lc 4, 18).
Finida la missió del Fill a la terra, comença la missió de l’Esperit, que baixa sobre els apòstols i deixebles la diada de la Pentacosta, en forma de vent impetuós i de flames. L’Esperit els il·lumina amb la fe i els encén amb l’amor, perquè prossegueixin l’obra de Jesús i la facin arribar fins als extrems del món.

Els cristians d’avui, clergues, religiosos i seglars, han rebut la mateixa unció de l’Esperit i la mateixa missió profética. Cal proclamar la bonas nova. I cal fer-ho lluny de tota imposició i de tot afany proselitista, respectant la llibertat i la dignitat dels altres .
En èpoques de cristiandat, quan l’Església era poderosa, sovint les creences i les pràctiques passaven de pares a fills, com una mena d’herència. Molts s’estalviaven el combat del dubte i la fatiga de pensar: n’hi havia prou d’escoltar i acatar el magisteri eclesiàstic. Molts anaven a missa, potser més que per convicció, moguts pel prestigi social de l’Església. Temps enrere, fins i tot era mal mirat aquell que, els diumenges, i sobretot en les festes solemnes, s’acontentava, només, amb la missa. «Guardau-vos d’homo que no va a vespres», diu un antic refrany menorquí”. Ara vivim en un altre món, en què el prestigi social es decanta a favor de la laïcitat i la indiferencia religiosa. Ja no creiem empesos per l’esperit de l’època, sinó, mes aviat, contracorrent. La fe ha esdevingut, en gran part, una opció personal.
Posats, doncs a complir la missió evangelitzadora, és bo que recordem que l’Esperit del Senyor omple tota la terra (Ps 67, 2), és a dir, que nosaltres no en tenim l’exclusiva. L’esperit és sobiranament lliure i bufa allà on vol. No el podem tancar dins els nostres esquemes, institucions o programes. Tant si ens agrada com no, l’Esperit es revela en els signes del temps i no ha deixat d’actuar en religions i cultures, fins en les més llunyanes, molt abans que nosaltres poguéssim arribar-hi. Aprenguem, doncs, a valorar l’obra del l’Esperit en aquells que viuen fora o lluny de l’Església, amb una actitud oberta i sincera de simpatia i de diàleg.